dijous, febrer 21, 2019 - 09:31
RESPONSABILITAT PATRIMONIAL DELS AJUNTAMENTS PEL SOROLL
La Llei estatal 37/2003, de 17 novembre, del soroll, juntament amb les respectives legislacions sectorials autonòmiques i les ordenances municipals, regulen el delicat assumpte de la contaminació acústica. Aquest cos normatiu, a més, ha estat interpretat i aplicat de forma curosa i garantista per part dels tribunals, mitjançant una jurisprudència sensible al problema que s’arrela en la premisa que l’article 45 de la Constitució no té un valor merament programàtic quan disposa que “Els poders públics vetllaran per la utilització racional de tots els recursos naturals, a fi de protegir i millorar la qualitat de la vida i defensar i restaurar el medi ambient”, sino que és de directa aplicació.
Al seu apartat Tercer, el mateix article 45 de la CE indica que “La llei fixarà sancions penals o, en el seu cas, administratives per als qui violin el que es disposa en l’apartat anterior i establirà l’obligació d’aquests de reparar el dany causat”, previsió aquesta que, aplicada als diferents tipus de danys que pot produir el soroll a les persones, sens dubte institueix un deure reforçat de reparació als perjudicats del que ja per se estableixen els principis generals de la responsabilitat patrimonial.
Al plànol constitucional, a més de la prespectiva mediambiental, la tutela dels ciutadans enfront de la contaminació acústica també la inclouen alguns drets fonamentals, com el dret a la intimitat personal i familiar, i a la inviolabilitat del domicili (art. 18) i el dret a la integritat física i moral (art. 15).
Pel que fa als Ajuntaments, la seva responsabilitat per les immissions acústiques derivará, o bé del soroll causant del dany produït per les propies activitats o serveis públics (cas de les immissions acústiques originades en infraestructures municipals com pavellons esportius, actes festius, servei de neteja de les vies públiques, i anàlegs), o bé per la seva inactivitat o negligència davant de la seva obligació de regular i controlar les emissions sonores generades per les activitats de particulars (com els sorolls de bars, discoteques, tallers, fàbriques, etc), i tanmateix els sorolls produïts a la via pública per part de concentracions de vehicles o persones (com succeeix amb el denominat botellón), així com d’exercir les seves competències anomenades “de policia”.
Les competències als Ajuntaments en matèria de soroll són, entre altres, les urbanístiques en matéria de zonificació d’usos, incompatibilitats i distàncies, les generals en matèria de medi ambient dimanants de l’article 25 de la Llei de Bases del règim local (i concordants autonòmiques), i les de control de les activitats per la via de l’atorgament de les llicències, sense oblidar el deure regulador que atribueix als Ajuntaments l’article 6 de la Llei 37/2003, de 17 novembre, del soroll, quan imposa als ajuntaments l’obligació d’aprovar ordenances acústiques, i d’adaptar les ordenances existents i el planejament urbanístic a les disposicions d’aquesta Llei i de les seves normes de desplegament.
Els tribunals de l’ordre contenciós administratiu han imputat la responsabilitat als Ajuntaments tant per haver concedit llicències indegudament o haver permés el funcionament d’activitats sorolloses carents de llicència i incomplidores dels límits acústics permesos, com per permetre concentracions sorolloses a la via pública.
Pel que fa a la relació de causalitat entre el soroll i els perjudicis a la salut, se n’exigeix una complida prova a l’afectat, si be pel que fa a la vulneració de la intimitat domiciliària aquesta exigència és més laxa. En qualsevol cas, és recomanable que l’Ajuntament empri tècnics diligents per dotar-se de la seva pròpia prova, i sempre que sigui possible, reforçats amb mesuraments o informes efectuats per entitats oficialment acreditades.
Al capítol dels danys indemnitzables, aquests poden ser molt diversos, com el cost d’haver de traslladar-se a una altra vivenda per no patir el soroll, la depreciació de l’immoble, les despeses d’insonorització, o el valor dels danys físics i psíquics. Una solució clàssica és la imposició de la indemnització equivalent al cost del lloguer d’una vivenda anàloga a la que ha sofert el perjudici.
Sens dubte, la millor vacuna contra aquestes situacions és exercir les competències de prevenció contra la contaminació acústica amb rigor i interés, regular i controlar el soroll provinent de les activitats municipals, dotar-se d’una ordenança acústica que garanteixi la seguretat jurídica tant de l’Ajuntament com dels veïns, elaborar un mapa estratègic o d’àrees del soroll, i exercir complidament les facultats de policia.
ALCALDEALDIA
