dijous, novembre 22, 2018 - 09:47
CLAUS DE L’APLICACIÓ DEL RÈGIM DE DISTÀNCIES DE LES EXPLOTACIONS RAMADERES
La majoria dels nostres ajuntaments tenen aprovades ja des de fa uns quants anys les respectives “Ordenances Ramaderes”, així com també bona part dels mateixos tenen integrada la regulació d’aquestes activitats al seu planejament urbanístic, on molt especialment es tracta la qüestió del règim de distàncies als nuclis de població.
Entre les limitacions a la permissió transitòria de l’exercici d’aquestes activitats afectades pel seu incorrecte emplaçament, trobem una llarga llista: la prohibició d’ampliacions, limitacions a la seva transmissió (de diferents tipus, com les vendes, transmissions hereditàries, etc.), i principalment, l’obligació de cessament de l’activitat -trasllat o tancament- transcorreguts determinats terminis segons els diferents supòsits (activitat merament existent -sense llicència o clandestina-, o activitat autoritzada des d’abans de l’aprovació de l’ordenança ramadera o del planejament urbanístic).
Tota aquesta casuística planteja, al nostre parer, dues qüestions essencials a dirimir: a) si mitjançant una ordenança ramadera o el planejament urbanístic -normes administratives- poden imposar-se limitacions de caire jurídico-civil (com la prohibició de la transmissió de l’activitat, com la limitació del nombre de transmissions, o també com la limitació a la única possibilitat de transmissions hereditàries de l’activitat); i b) el possible dret a indemnització que pot generar el tancament o trasllat de la granja per aplicació de la norma municipal que el motivi. Actualment encara no existeix jurisprudència específica del TS sobre el particular.
Començarem doncs analitzant si una ordenança d’emplaçament de les instal·lacions ramaderes o l’ordenació urbanística, jurídicament poden o no impedir la continuació de l’activitat en cas de la seva transmissió o canvi de nom. És el supòsit dels preceptes amb una redacció de l’estil de: “… en el cas de les explotacions ramaderes degudament autoritzades que estiguin situades a una distancia del nucli urbà inferior a l’establerta, es permetrà la continuació de la seva activitat, però no podran ser transmeses a terceres persones …”.
Resulta evident que una norma administrativa destinada a regular l’emplaçament de les granges no té virtualitat jurídica per prohibir la transmissió -per qualsevol títol- d’una activitat (qüestió aquesta reservada a la legislació civil). La circumstància comuna a aquests casos és que literalment prohibeixen la transmissió de l’activitat, quan en realitat el que pretenen no és impedir-ne la transmissió condicionar la continuïtat de l’exercici de l’activitat a que la transmissió no es produeixi, de forma que al moment d’intentar tramitar el canvi de nom a l’ajuntament presentant el títol de transmissió, l’ajuntament pot reaccionar de dues formes possibles: a) denegant el canvi de nom; o b) procedint al canvi de nom i incoant automàticament -d’ofici- el procediment de revocació de la llicència d’activitat.
Sembla que jurídicament resulta més adequada l’opció “a”, és a dir denegar el canvi de nom (ja que l’ordenança o el planejament el que veritablement prohibeixen és la “transmissió administrativa” de l’activitat), però cal tenir en compte que, si es denega el canvi de titularitat, no es consumarà el requisit de la transmissió, necessari per revocar la llicència i clausurar l’activitat. En canvi, si s’opta per l’opció “b”, procedint al canvi de nom i incoant d’ofici el procediment de revocació de la llicència, es podria imputar a l’ajuntament un incompliment de la seva pròpia norma, que literalment prohibeix les transmissions.
La solució jurídica a aquests problemes passa per una modificació del precepte prohibitiu de la transmissió, per tal d’aclarar que la pròpia transmissió no es prohibeix, però que en cas de produïr-se constituirà causa de revocació de la llicència o de cessament de l’activitat (segons es tracti d’una activitat autoritzada, o bé d’una merament existent).
L’altre motiu de clausura de les activitats ramaderes -autoritzades o existents- incomplidores del règim de distàncies, és el que es fonamenta en el transcurs del temps previst a la norma (5 anys, 10 anys, 15 anys, 20 anys, etc). La conseqüència de l’assoliment d’aquests terminis, per suposat, és el compliment del pressupòsit habilitant per la revocació de la llicència o pel cessament de l’activitat. En aquests casos cal tenir en compte les següents qüestions:
- Si l’activitat funcionava emparada en la corresponent i vigent llicència o autorització, la revocació de les mateixes pot donar lloc a una indemnització a favor del titular.
En aquest sentit, l’article 88.4 ROAS, relatiu a la revocació de les llicències, disposa que “L’extinció de la llicència s’ha de tramitar amb audiència a l’interessat. En els expedients d’anul·lació i de revocació s’ha de quantificar la indemnització a satisfer per l’administració, quan legalment sigui procedent”.
Aquest dret a indemnització per revocació de la llicència i clausura de l’activitat es fonamenta en l’article 33.3 de la Constitució, i l’apartat c) de l’article 48 del Reial Decret Legislatiu 7/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei del Sòl i Rehabilitació Urbana (Supòsits Indemnitzatoris), disposa que la modificació o extinció de l’eficàcia dels títols administratius habilitadors d’obres i activitats, determinades pel canvi sobrevingut de l’ordenació territorial o urbanística, donen lloc a indemnització, i també les normatives urbanístiques autonòmiques recullen aquestes situacions de “fora d’ordenació”.
El règim transitori de tolerància de les explotacions ramaderes fonamentat en els terminis, per tant, esdevé una arma de doble fil, ja que si bé el final del termini habilita l’ajuntament per incoar l’expedient de revocació o cessament de l’activitat, assolint-se així l’objectiu de la norma tendent a l’eliminació de les molèsties causades per les granges properes a les poblacions, també pot entendre’s que legitima el titular de la llicència -o a qualsevol interessat- per sol·licitar-ne la revocació amb la percepció de la corresponent indemnització.
- En canvi, si l’activitat era merament existent o clandestina, en principi no gaudirà del dret a indemnització pel seu cessament.
Com es comprova, les previsions transitòries de les ordenances i els planejaments sobre el tancament o trasllat de les activitats ramaderes susciten nombroses qüestions pràctiques, i algunes força delicades com el possible dret a indemnització dels titulars de les activitats, per la qual cosa, abans d’escometre qualsevol expedient de revocació o cessament d’activitat, sens dubte val la pena analitzar curosament la regulació a aplicar, preveure les conseqüències del procediment, i tramitar-lo amb el màxim rigor, a l’espera que, més aviat o més tard, el Tribunal Suprem acabi sentant els criteris d’actuació definitius.
ALCALDEALDIA
